L'últim adéu al Marroc, fins aviat!

Segueixo trista... no puc evitar pensar que l'Eduard en té o en busca una altra. Tantes hores conectat a internet mirant fotografies de bicis amb una línia més fina que la meva, o amb rodes més grans, o amb millors components, ja ho sabia que li agraden molt, però... fins i tot m'han arribat veus que ha anat a veure'n d'altres... una Scott sub 40, una Trek 7.2 FX, una Specialized Sirrus Sport... coi de flasques, què us heu pensat! Tot això ha fet que busqui entre els records dels moments que hem passat plegats, tot buscant algun detall que m'animi una mica i que m'ajudi a superar aquests mals moments: fotografies, mapes, targes de visita marroquines, contactes dels companys de viatge que vam trobar... i entremig de tots aquests records he trobat la llibreta que portava ben guardada l'Eduard durant tot el viatge! quin misteri! a veure què diu aquest... Oh! veig que l'ultim dia de viatge a l'avió va escriure unes paraules, us les deixo aquí:

"L'avió s'enlaira, veig per la finestra solars àrids i cases mig derruïdes, al costat extensions de plantacions i cases i hotels espectaculars, un contrast massa comú en aquest gran païs. Al fons puc veure l'Atlas, des d'aquí no sembla tant alt, de fet des d'aquí res sembla tant difícil, com si estigués al sofà de casa. Deixo enrere Marroc, un païs genial, una agradable sorpresa per mi. Aquest païs que tant m'ha omplert està ple de contrasts: clima, paisatge, cultura, és un païs que ara, vist des de l'avió, hi predominen els colors marrons, un color aparentment trist, però que darrera amaga llocs sorprenents, amb una vegetació increïble i el millor cel que he vist mai, la definició perfecte del color blau. També deixo enrere l'aventura, el patiment, el sentiment de solitud en alguns moments i ara em comença a omplir tant sols la recompensa, el regal que em deixa el Marroc i la seva gent en forma de bons records i sensacions dificilment explicables per molt que escrigui línies i línies. A casa m'emporto unes fotos que únicament serviràn per refrescar la memòria d'aquí un temps, unes línies escrites i les ferides d'una de les caigudes que s'aniràn borrant amb els dies. Tot va desapareixent, poc a poc, però dins meu sempre quedarà grabada l'hospitalitat i l'acolliment que m'ha donat la gent d'aquí. Ens tornarem a veure Marroc, Inchallah!
Ara arriba el moment de descansar, de guardar la mula per la pròxima aventura, que no sé quan serà, però tard o d'hora arribarà. Ara és hora de disfrutar de la família que tant he enyorat, encara que hagi sigut poc temps, i també és hora de tornar a treballar.
M'emporto una lliçó ben apresa, i que sempre em diré a mi mateix: recorda't del poc que es necessita per ser feliç! A veure si en sabem...
I les últimes paraules per la meva companya de viatge, un cop més HVALA! GRÀCIES! Seguirem perseguint els nostres somnis!"

Em cau la llàgrima... de fet sé que l'Eduard em porta dins del cor, sempre s'en recorda de mí, prengui la decisió que prengui. Estic segura que si no em pot arreglar per dur-me a la següent aventura trobarà una mula prou digne per compartir moments amb ell, i segur que sempre deixarà un racó per recordar-se de mí, hvala Eduard, gràcies!

Arribant a Zahouiat Ahensal

Entre la tristor i la nostàlgia

Què et passa amb mi Eduard? Aquesta era la pregunta que anava repetint un i altre cop des de feia molt de temps, era evident que la nostra relació havia canviat i m’havia convertit en un racó més del seu garatge, sense més utilitat que transportar quatre coses dins d’una caixa o treure a passejar el seu fill gran, l’Oleguer amb la cadireta. Com podiem haver arribat a aquest punt? Tot i que ell sempre ho justifica dient que té menys temps d'estar amb mi des del naixament del seu segon fill, en Marçal, però tinc ulls al manillar, i veig que sí que troba temps per calçar-se les bambes de córrer o bé agafar aquella bicicleta que té que de tant prima sembla anorèxica (i es pensa que és guapa ella... bah!) Sigui com sigui tinc claríssim que des del viatge a Marroc res ha tornat a ser el mateix... però ah! que no us vaig explicar com va acabar el viatge? Doncs us en faré cinc cèntims!

Nkob, un poble de postal ple de kasbah

Ja us vaig comentar que a Nkob veia a l’Eduard molt cansat, i jo estava una mica malmesa degut a la dificultat de la ruta, havia punxat moltes vegades, tenia la llanta del darrera que semblava un “8” i per molt que l’Eduard, en el seu dia de descans, em va intentar posar a punt amb totes les seves ganes, ens quedava per davant una etapa de més de 100km sense pobles entremig, i amb pistes amb mal estat. Tot això va fer que l’Eduard fós prudent i decidís acabar la ruta amb un grand-taxi. I ja em veus a mi al portaequipatges d’un Mercedes dels anys 80 carregat amb l’Eduard, el conductor, i 5 paios més dirigint-nos al final de la ruta, a Zagora. Allà l’Eduard va fer una visita al desert, a Erg Chigaga (prop de la frontera amb Algèria), de tornada em va parlar meravelles del Sàhara, deia que és impressionant la sensació que es té quan s’està envoltat de quilòmetres i quilòmetres de sorra i com d’espectacular és veure una posta de sol allà... Ostres! m’hagués agradat veure-ho, però crec que per les dunes no hagués avançat gaire.

Zàgora, a les portes del desert

L'Eduard a la Gran duna d'Erg Chigaga

Sortint de Zàgora ens esperaven prop de 8 hores de bus fins a Marrakech desafiant els perills de les carreteres marroquines. Un cop instalats ja a Marrakech vam tenir 3 dies per disfrutar de la tranquilitat de ser uns turistes més, sense haver de pensar en quants quilòmetres hauriem de recórrer el proper dia, això també són vacances!

Però aquí es va acabar tot... un cop dins la caixa i carregada a l’avió l’Eduard va semblar que s’oblidava totalment de mí, he estat uns mesos guardada dins la caixa i fa poc que n’he sortit, però com ja us he dit alguna cosa ha canviat. Sí, és veritat, tinc una edat i necessito unes bones reparacions... però sóc la Hvala coi!

...i deixem enrere l'Atlas!!!

Si senyor!!! amb molta empenta i superant moltes adversitats ja hem deixat enrere l'Atlas i estem situats a Nkob. Pero no us penseu que aixo ha estat bufar i fer ampolles no... al contrari, hem suat tot el que no haviem suat mai, hem patit molt més del que ens pensavem patir i ens hi hem deixat la pell (i mai més ben dit, ja que el sol i les caigudes ens han deixat senyalats a tots dos).
Que com esta l'Eduard? doncs el veig tocat, porta 2 dies maleint un tal Jorge que és l'autor de la guia de btt del marroc. Conclusion: o aquest paio esta molt fort, o nosaltres som uns palanganes, o el temps i l'erosio de la naturalesa fant que aqui al Marroc els camins canviin molt i que una ruta que ha de ser a priori fàcil es converteixi amb una odisea. Carregat amb tants quilos de totes maneres tot es fa mes dificil, pero en aquests moments i sense companys de viatge a algu o altre s'han de tirar les culpes, ja ens perdonaras Sr Jorge...
I que com estic jo? doncs tant o més fotuda que l'Eduard, la llanta torta amb els raids que cada dia s'han de recollar, portem 2 cameres destrossades i no ens queden recanvis, el desviador falla, el robot del canvi va per on ell vol i crec que ja no em queda fre del darrera. L'Eduard s'està plantejant acabar la ruta aqui pero aquest canvia d'opinio rapid i un bon tahin i un bon llit potser ho arregla tot. De moment dema jornada de reflexio. Ja us informarem.
Salut!!!

D'Anergui a Imilchil

Crec que la jornada de descans ha funcionat, l'Eduard em va fer una neteja totalment necessària després del nostre bany al riu i una petita posta a punt. A ell l'he vist molt content i distès, segurament gràcies a la bona companyia amb la familia Chifi que son genials, o també potser ha sigut degut al bon rollo que es respirava a aquest poble anomenat Anergui i que aquests dies estava de festa major. La questio és que l'Eduard ha aprofitat per anar a un altre poblet a ajudar a portar material amb 4x4, ha vegut tè mil vegades acompanyat de gent diferent i ha estat ballant danses folkloriques berebers com si fos un més, i mentrestant jo parada...quina enveja.
Aixo si, l'Eduard ha estat menjant tot el dia, suposo que recuperant forces per l'etapa d'avui; truita a la bereber, callos de cavall, fruita, fruits secs... s'ha posat les botes.
Sigui com sigui ha valgut la pena ja que tots dos hem fet una etapa perfecte i es presentava a priori una de les més dures que ens trobarem. I aixo que no hem començat bé el dia ja que l'esmorzar que havien de servir a les 8 no l'han portat fins a les 8:'45, aixo és la puntualitat marroquina, pero quan t'espera una etapa llarguissima aixo et fa posar més nervios del normal.
I comença el dia: el primer bon dia és un port de 1100m de desnivell que ens porta a 2600m, perquè ens entenguem, començem amb un bellmunt i mig arrossegantme a mi, una bicicleta d'uns 40kg de pes, com reien els cotxes que ens adelantaven... pero poc, a poc i bona lletra i sense posarnos nerviosos s'arriba a tot arreu, i un cop acabat el port ha començat un tram genial, apartat de tot, amb una gent encantadora i uns paisatges genials, aixo si, cap lloc on comprar aigua o menjar... pero és igual, tots sabem que de tant en tant és bo fer el paleolitic que en aquest cas seria el paleobiker, hem passat el dia amb una taronja i un formatget caserio marroqui, i amb molta il.lusio...
Pero no us penseu que é tot tant fàcil, la jornada encara ens portaria dos ports més, un oris i quasibé un altre bellmunt, tot aixo per acabar de fer els 70km d'etapa i guanyarnos un merescut sopar.
Tinc dubtes, hem trobat un pastor bereber que no ens deixava i tot rient senyalava el cap de l'Eduard, senyalava el cami que haviem de fer i feia senyals evidents de tallar el coll, segur que té una explicacio pero sempre ens quedarà aquest interrogant.
Total, que si ens aixequem molt d'hora, molt d'hora i no ens fan esperar massa per esmorzar i fem les coses poc a poc i ben fetes, i si no ens tallen el coll pel cami, som un pais imparable. Perdoneu pero en Guardiola ho havia de dir.
Fins aviat

Les primeres jornades ens porten les primeres lliçons

Per fi hem trobat un lloc per poder escriure una mica... Pero haurà de ser ràpid i amb condicions precàries degut al teclat amb alfabet àrab. Les primeres jornades ja ens han ensenyat força coses que resumirem tot seguit:
1- "no por mucho madrugar amanece mas temprano": la puntualitat marroqui no es una ciència exacte, encara que et jurin que seran molt puntuals. A Marroc aquesta època son 2 hores menys, si et confons i a sobre vas puntual has d'esperar un cotxe durant 1 h i 1/2, pagant la novetada del turista
2- anar amb BTT a l'Atlas no és fer una sortideta amb els amics a Bellmunt. Quan et diuen que una pujada és forta relment hi pots posar les mans al foc, i si et diuen que em sembla que el cami ha desaparegut no hi passis, serà impossible...
3- els perills del marroc son els gossos i els monos que tiren pedres, pel que fa a la gent no es poden trobar persones més hospitalaries
4- L'art de carregar les mules dels marroquins és envejable, a veure si n'aprens Eduard
5- Ningu enten què porta a una persona a carregar pes i pedalar per plaer, si a més hi sumes la vestimenta de ciclisme de Fisio Bisaura que no t'extranyi que et mirin com un extraterrestre.
Us mantindré informats

Preparant la ruta I

Aquests últims dies veig a l'Eduard més capficat del normal, estones mortes davant de l'ordinador i al seu costat aquest llibre i un mapa de carreteres desplegat. Diu que està preparant la ruta manualment al wikiloc amb visió satèlit... quina matada! si total acabarem seguint una ruta completament diferent, que ens coneixem Eduard! l'important no és la ruta que fem, l'important és que hi disfrutem, que cada quilòmetre sigui una alegria i una gran recompensa, i que tot això ho portem a casa per transmetre aquesta il·lusió a la familia no? aquest és l'objectiu inicial, no te n'oblidis

A veure, deixa'm mirar què està preparant aquest vailet... CULLONS! estàs boig nanu! espero que això sigui un error del wikiloc perquè no sé si te n'has adonat però ens surten 81km amb 3400m de desnivell positiu! uf, les meves rodes no aguantaran això ni de conya, i les teves cames molt menys... ens hem de començar a plantejar de retallar etapes o confiar que realment sigui una equivocació a l'hora de fer la ruta manual. En fi, ja ens ho trobarem. El deixo tranquil que segueixi preparant les rutes, a veure quina altra bestiesa fa...

ves a veure la ruta >

...i la pròxima és...

Fa temps que hi dono voltes i la il·lusió ha anat creixent. Quan l'Eduard m'ho va comentar per primer cop se'm va posar la pell de gallina... TRANSATLAS al Marroc! uf... la idea d'anar a un país desconegut per nosaltres, un país que vist des de la distància sembla que retrocedim en el temps, un indret remot, uns pobles perduts en la immensitat de le pedra i la sorra, una gent i una cultura totalment desconeguda. El projecte semblava ferm i ja teniem les dates i el bitllet d'avió: sortida 30 de Setembre i tornada 14 d'Octubre, i company de viatge, en Dani, una aposta segura.

Però com que els plans sempre es capgiren una inoportuna lesió al genoll d'en Dani ha fet que ens estiguem plantejant realitzar el viatge sols, o sigui l'Eduard i jo, la seva mula. Ho seguim planejant sense por, amb molta il·lusió, amb seguretat i poc a poc es van esvaïnt els dubte. Ens sap greu quedar-nos sense company de viatge. Potser és el destí que em prepara un llarg viatge ple d'aventures i ple de coneixençes com deia el nostre amic Lluis, un viatge que hem de realitzar sols... si és així benvingut, i sigui com sigui Dani, et desitjo una ràpida recuperació, espero veure't a l'aeroport, i si no hi ets no pateixis, queden moltes aventures per fer i molts indrets que esperen 2 mules amb els seus somiatruites al damunt