L'últim adéu al Marroc, fins aviat!

Segueixo trista... no puc evitar pensar que l'Eduard en té o en busca una altra. Tantes hores conectat a internet mirant fotografies de bicis amb una línia més fina que la meva, o amb rodes més grans, o amb millors components, ja ho sabia que li agraden molt, però... fins i tot m'han arribat veus que ha anat a veure'n d'altres... una Scott sub 40, una Trek 7.2 FX, una Specialized Sirrus Sport... coi de flasques, què us heu pensat! Tot això ha fet que busqui entre els records dels moments que hem passat plegats, tot buscant algun detall que m'animi una mica i que m'ajudi a superar aquests mals moments: fotografies, mapes, targes de visita marroquines, contactes dels companys de viatge que vam trobar... i entremig de tots aquests records he trobat la llibreta que portava ben guardada l'Eduard durant tot el viatge! quin misteri! a veure què diu aquest... Oh! veig que l'ultim dia de viatge a l'avió va escriure unes paraules, us les deixo aquí:

"L'avió s'enlaira, veig per la finestra solars àrids i cases mig derruïdes, al costat extensions de plantacions i cases i hotels espectaculars, un contrast massa comú en aquest gran païs. Al fons puc veure l'Atlas, des d'aquí no sembla tant alt, de fet des d'aquí res sembla tant difícil, com si estigués al sofà de casa. Deixo enrere Marroc, un païs genial, una agradable sorpresa per mi. Aquest païs que tant m'ha omplert està ple de contrasts: clima, paisatge, cultura, és un païs que ara, vist des de l'avió, hi predominen els colors marrons, un color aparentment trist, però que darrera amaga llocs sorprenents, amb una vegetació increïble i el millor cel que he vist mai, la definició perfecte del color blau. També deixo enrere l'aventura, el patiment, el sentiment de solitud en alguns moments i ara em comença a omplir tant sols la recompensa, el regal que em deixa el Marroc i la seva gent en forma de bons records i sensacions dificilment explicables per molt que escrigui línies i línies. A casa m'emporto unes fotos que únicament serviràn per refrescar la memòria d'aquí un temps, unes línies escrites i les ferides d'una de les caigudes que s'aniràn borrant amb els dies. Tot va desapareixent, poc a poc, però dins meu sempre quedarà grabada l'hospitalitat i l'acolliment que m'ha donat la gent d'aquí. Ens tornarem a veure Marroc, Inchallah!
Ara arriba el moment de descansar, de guardar la mula per la pròxima aventura, que no sé quan serà, però tard o d'hora arribarà. Ara és hora de disfrutar de la família que tant he enyorat, encara que hagi sigut poc temps, i també és hora de tornar a treballar.
M'emporto una lliçó ben apresa, i que sempre em diré a mi mateix: recorda't del poc que es necessita per ser feliç! A veure si en sabem...
I les últimes paraules per la meva companya de viatge, un cop més HVALA! GRÀCIES! Seguirem perseguint els nostres somnis!"

Em cau la llàgrima... de fet sé que l'Eduard em porta dins del cor, sempre s'en recorda de mí, prengui la decisió que prengui. Estic segura que si no em pot arreglar per dur-me a la següent aventura trobarà una mula prou digne per compartir moments amb ell, i segur que sempre deixarà un racó per recordar-se de mí, hvala Eduard, gràcies!

Arribant a Zahouiat Ahensal

Entre la tristor i la nostàlgia

Què et passa amb mi Eduard? Aquesta era la pregunta que anava repetint un i altre cop des de feia molt de temps, era evident que la nostra relació havia canviat i m’havia convertit en un racó més del seu garatge, sense més utilitat que transportar quatre coses dins d’una caixa o treure a passejar el seu fill gran, l’Oleguer amb la cadireta. Com podiem haver arribat a aquest punt? Tot i que ell sempre ho justifica dient que té menys temps d'estar amb mi des del naixament del seu segon fill, en Marçal, però tinc ulls al manillar, i veig que sí que troba temps per calçar-se les bambes de córrer o bé agafar aquella bicicleta que té que de tant prima sembla anorèxica (i es pensa que és guapa ella... bah!) Sigui com sigui tinc claríssim que des del viatge a Marroc res ha tornat a ser el mateix... però ah! que no us vaig explicar com va acabar el viatge? Doncs us en faré cinc cèntims!

Nkob, un poble de postal ple de kasbah

Ja us vaig comentar que a Nkob veia a l’Eduard molt cansat, i jo estava una mica malmesa degut a la dificultat de la ruta, havia punxat moltes vegades, tenia la llanta del darrera que semblava un “8” i per molt que l’Eduard, en el seu dia de descans, em va intentar posar a punt amb totes les seves ganes, ens quedava per davant una etapa de més de 100km sense pobles entremig, i amb pistes amb mal estat. Tot això va fer que l’Eduard fós prudent i decidís acabar la ruta amb un grand-taxi. I ja em veus a mi al portaequipatges d’un Mercedes dels anys 80 carregat amb l’Eduard, el conductor, i 5 paios més dirigint-nos al final de la ruta, a Zagora. Allà l’Eduard va fer una visita al desert, a Erg Chigaga (prop de la frontera amb Algèria), de tornada em va parlar meravelles del Sàhara, deia que és impressionant la sensació que es té quan s’està envoltat de quilòmetres i quilòmetres de sorra i com d’espectacular és veure una posta de sol allà... Ostres! m’hagués agradat veure-ho, però crec que per les dunes no hagués avançat gaire.

Zàgora, a les portes del desert

L'Eduard a la Gran duna d'Erg Chigaga

Sortint de Zàgora ens esperaven prop de 8 hores de bus fins a Marrakech desafiant els perills de les carreteres marroquines. Un cop instalats ja a Marrakech vam tenir 3 dies per disfrutar de la tranquilitat de ser uns turistes més, sense haver de pensar en quants quilòmetres hauriem de recórrer el proper dia, això també són vacances!

Però aquí es va acabar tot... un cop dins la caixa i carregada a l’avió l’Eduard va semblar que s’oblidava totalment de mí, he estat uns mesos guardada dins la caixa i fa poc que n’he sortit, però com ja us he dit alguna cosa ha canviat. Sí, és veritat, tinc una edat i necessito unes bones reparacions... però sóc la Hvala coi!