...i deixem enrere l'Atlas!!!

Si senyor!!! amb molta empenta i superant moltes adversitats ja hem deixat enrere l'Atlas i estem situats a Nkob. Pero no us penseu que aixo ha estat bufar i fer ampolles no... al contrari, hem suat tot el que no haviem suat mai, hem patit molt més del que ens pensavem patir i ens hi hem deixat la pell (i mai més ben dit, ja que el sol i les caigudes ens han deixat senyalats a tots dos).
Que com esta l'Eduard? doncs el veig tocat, porta 2 dies maleint un tal Jorge que és l'autor de la guia de btt del marroc. Conclusion: o aquest paio esta molt fort, o nosaltres som uns palanganes, o el temps i l'erosio de la naturalesa fant que aqui al Marroc els camins canviin molt i que una ruta que ha de ser a priori fàcil es converteixi amb una odisea. Carregat amb tants quilos de totes maneres tot es fa mes dificil, pero en aquests moments i sense companys de viatge a algu o altre s'han de tirar les culpes, ja ens perdonaras Sr Jorge...
I que com estic jo? doncs tant o més fotuda que l'Eduard, la llanta torta amb els raids que cada dia s'han de recollar, portem 2 cameres destrossades i no ens queden recanvis, el desviador falla, el robot del canvi va per on ell vol i crec que ja no em queda fre del darrera. L'Eduard s'està plantejant acabar la ruta aqui pero aquest canvia d'opinio rapid i un bon tahin i un bon llit potser ho arregla tot. De moment dema jornada de reflexio. Ja us informarem.
Salut!!!

D'Anergui a Imilchil

Crec que la jornada de descans ha funcionat, l'Eduard em va fer una neteja totalment necessària després del nostre bany al riu i una petita posta a punt. A ell l'he vist molt content i distès, segurament gràcies a la bona companyia amb la familia Chifi que son genials, o també potser ha sigut degut al bon rollo que es respirava a aquest poble anomenat Anergui i que aquests dies estava de festa major. La questio és que l'Eduard ha aprofitat per anar a un altre poblet a ajudar a portar material amb 4x4, ha vegut tè mil vegades acompanyat de gent diferent i ha estat ballant danses folkloriques berebers com si fos un més, i mentrestant jo parada...quina enveja.
Aixo si, l'Eduard ha estat menjant tot el dia, suposo que recuperant forces per l'etapa d'avui; truita a la bereber, callos de cavall, fruita, fruits secs... s'ha posat les botes.
Sigui com sigui ha valgut la pena ja que tots dos hem fet una etapa perfecte i es presentava a priori una de les més dures que ens trobarem. I aixo que no hem començat bé el dia ja que l'esmorzar que havien de servir a les 8 no l'han portat fins a les 8:'45, aixo és la puntualitat marroquina, pero quan t'espera una etapa llarguissima aixo et fa posar més nervios del normal.
I comença el dia: el primer bon dia és un port de 1100m de desnivell que ens porta a 2600m, perquè ens entenguem, començem amb un bellmunt i mig arrossegantme a mi, una bicicleta d'uns 40kg de pes, com reien els cotxes que ens adelantaven... pero poc, a poc i bona lletra i sense posarnos nerviosos s'arriba a tot arreu, i un cop acabat el port ha començat un tram genial, apartat de tot, amb una gent encantadora i uns paisatges genials, aixo si, cap lloc on comprar aigua o menjar... pero és igual, tots sabem que de tant en tant és bo fer el paleolitic que en aquest cas seria el paleobiker, hem passat el dia amb una taronja i un formatget caserio marroqui, i amb molta il.lusio...
Pero no us penseu que é tot tant fàcil, la jornada encara ens portaria dos ports més, un oris i quasibé un altre bellmunt, tot aixo per acabar de fer els 70km d'etapa i guanyarnos un merescut sopar.
Tinc dubtes, hem trobat un pastor bereber que no ens deixava i tot rient senyalava el cap de l'Eduard, senyalava el cami que haviem de fer i feia senyals evidents de tallar el coll, segur que té una explicacio pero sempre ens quedarà aquest interrogant.
Total, que si ens aixequem molt d'hora, molt d'hora i no ens fan esperar massa per esmorzar i fem les coses poc a poc i ben fetes, i si no ens tallen el coll pel cami, som un pais imparable. Perdoneu pero en Guardiola ho havia de dir.
Fins aviat

Les primeres jornades ens porten les primeres lliçons

Per fi hem trobat un lloc per poder escriure una mica... Pero haurà de ser ràpid i amb condicions precàries degut al teclat amb alfabet àrab. Les primeres jornades ja ens han ensenyat força coses que resumirem tot seguit:
1- "no por mucho madrugar amanece mas temprano": la puntualitat marroqui no es una ciència exacte, encara que et jurin que seran molt puntuals. A Marroc aquesta època son 2 hores menys, si et confons i a sobre vas puntual has d'esperar un cotxe durant 1 h i 1/2, pagant la novetada del turista
2- anar amb BTT a l'Atlas no és fer una sortideta amb els amics a Bellmunt. Quan et diuen que una pujada és forta relment hi pots posar les mans al foc, i si et diuen que em sembla que el cami ha desaparegut no hi passis, serà impossible...
3- els perills del marroc son els gossos i els monos que tiren pedres, pel que fa a la gent no es poden trobar persones més hospitalaries
4- L'art de carregar les mules dels marroquins és envejable, a veure si n'aprens Eduard
5- Ningu enten què porta a una persona a carregar pes i pedalar per plaer, si a més hi sumes la vestimenta de ciclisme de Fisio Bisaura que no t'extranyi que et mirin com un extraterrestre.
Us mantindré informats

Preparant la ruta I

Aquests últims dies veig a l'Eduard més capficat del normal, estones mortes davant de l'ordinador i al seu costat aquest llibre i un mapa de carreteres desplegat. Diu que està preparant la ruta manualment al wikiloc amb visió satèlit... quina matada! si total acabarem seguint una ruta completament diferent, que ens coneixem Eduard! l'important no és la ruta que fem, l'important és que hi disfrutem, que cada quilòmetre sigui una alegria i una gran recompensa, i que tot això ho portem a casa per transmetre aquesta il·lusió a la familia no? aquest és l'objectiu inicial, no te n'oblidis

A veure, deixa'm mirar què està preparant aquest vailet... CULLONS! estàs boig nanu! espero que això sigui un error del wikiloc perquè no sé si te n'has adonat però ens surten 81km amb 3400m de desnivell positiu! uf, les meves rodes no aguantaran això ni de conya, i les teves cames molt menys... ens hem de començar a plantejar de retallar etapes o confiar que realment sigui una equivocació a l'hora de fer la ruta manual. En fi, ja ens ho trobarem. El deixo tranquil que segueixi preparant les rutes, a veure quina altra bestiesa fa...

ves a veure la ruta >

...i la pròxima és...

Fa temps que hi dono voltes i la il·lusió ha anat creixent. Quan l'Eduard m'ho va comentar per primer cop se'm va posar la pell de gallina... TRANSATLAS al Marroc! uf... la idea d'anar a un país desconegut per nosaltres, un país que vist des de la distància sembla que retrocedim en el temps, un indret remot, uns pobles perduts en la immensitat de le pedra i la sorra, una gent i una cultura totalment desconeguda. El projecte semblava ferm i ja teniem les dates i el bitllet d'avió: sortida 30 de Setembre i tornada 14 d'Octubre, i company de viatge, en Dani, una aposta segura.

Però com que els plans sempre es capgiren una inoportuna lesió al genoll d'en Dani ha fet que ens estiguem plantejant realitzar el viatge sols, o sigui l'Eduard i jo, la seva mula. Ho seguim planejant sense por, amb molta il·lusió, amb seguretat i poc a poc es van esvaïnt els dubte. Ens sap greu quedar-nos sense company de viatge. Potser és el destí que em prepara un llarg viatge ple d'aventures i ple de coneixençes com deia el nostre amic Lluis, un viatge que hem de realitzar sols... si és així benvingut, i sigui com sigui Dani, et desitjo una ràpida recuperació, espero veure't a l'aeroport, i si no hi ets no pateixis, queden moltes aventures per fer i molts indrets que esperen 2 mules amb els seus somiatruites al damunt

El Camí de Sant Jaume 2010

El dia 24 de Setembre de 2010 començavem la nostra petita aventura amb les alforges més carregades del normal i amb la companyia del cosí de l'Eduard, en Jordi, que amablement va oferir-se a acompanyar-nos durant la primera etapa que ens havia de portar a Montserrat. Va ser una etapa llarga, perdent-nos en varis punts i allargant el recorregut més del normal i amb un petit problema just a la muntanya de Montserrat amb una carretera tallada per una esllavissada i que ens va obligar a jugar-nos el físic per poder arribar. Un primer dia ple de dubtes i amb 120km a les rodes! quin començament!

Després d'aquest dia complicat les següents etapes en solitari van sortir rodades (i mai millor dit), els quilòmetres anaven caient com mosques i tant les cames de l'Eduard com les meves rodes semblaven més fortes que mai: igualada, jorba, cervera, tàrrega, lleida... els pobles i ciutats anaven caient ràpidament i la nostra autoestima anava augmentant a mesura que ens allunyavem més i més del nostre estimat poble, estavem en un moment impressionant!

Però com que tot el que puja baixa també van arribar els moments lògics de "baixon", un fort vent en contra, un terreny monòton ple de molins de vent que ens van recordar més d'un cop els deliris de Don Quijote de la Mancha envoltat de gegants, una forta baixada de reserves d'energia dificilment recuperable, un problema mecànic... tot això va obligar a treure el millor que teniem dins per tal de seguir il·lusionats i motivats per seguir avançant, un dia més, un altre i un altre, encara que sembli una moral pel nostre dia a dia.

Un cop superat Monegros i la monòtona zona d'Aragó i unes carreteres molt transitades per arribar a Logroño vam trobar-nos amb una multitud de peregrins que seguien la ruta comercial del camí francès que porta de Roncesvalles a Santiago de Compostela. Allà vam trobar uns companys i companyes de viatge: En Sergio (de Bilbao), en Víctor (de Valladolid) i les seves respectives mules, una imatge d'acudit típic: l'espanyol, el basc i el català.

Amb aquesta bona companyia els quilòmetres van passar encara més ràpids fins que a falta d'unes 4 jornades per arribar al final ens van aparèixer els canvis climatològics. Una previsió de fortes pluges va fer abandonar al nostre company espanyol, però com no, el català i el basc van decidir seguir endavant.

Sota una forta pluja i un fort vent vam seguir fent quilòmetres en les zones amb més desnivell: Cruz de Ferro i el Cebreiro... aquest últim ens va guanyar la partida, després de resistir amb molt mèrit la forta pujada sota la forta tempesta de vent i pluja i aguantar estoicament el fred intens va arribar el moment de la baixada on el vent va estar a punt de fer-nos caure en vàries ocasions. En aquest moment vam haver de prendre una decisió difícil però completament encertada: parar, trucar un taxi i baixar al següent poble amb allotjament que estava a menys de 10km de baixada! això ens va fer treure 2 conclusions clares: 1- no cal jugar-nos el físic i 2- els taxistes s'aprofiten de tu en condicions adverses (30€ per menys de 10km!!!indignant!).

Després d'un pop a la gallega espectacular a Mélide (recomanadíssim) i uns quants quilòmetres més ara sí més tranquils vam arribar al final de la nostra aventura un dia abans de la previsió, temps just per celebrar-ho com es mereixia i preparar la tornada cap a casa, amb il·lusió!

Final del viatge, l'Eduard em va empaquetar i em va enviar de tornada cap a Torelló amb un formatge gallec de company de viatge. M'enduia molts quilòmetres, llocs molt bonics, bona gent i moltes ganes de tornar per seguir la nostra vida endavant, amb més força que mai, i amb ganes de pensar amb la pròxima aventura. HVALA!

Records: tot va començar fa un any

La relació amb l'Eduard va començar fa pràcticament un any, després d'un temps de ballar-li pel cap finalment es va decidir muntar-me les alforges i emprendre la primera aventura: El Cami de Sant Jaume, l'objectiu era fer de Torelló a Santiago de Compostela en 13 dies, més de 1200km de recorregut.

Les sensacions d'abans de la primera sortida sols les recordo amb nervis: què ens trobarem? podrem arribar? ens enyorarem? li aguantaran les cames? tindré algun problema mecànic?... moltes eren les preguntes que ens anaven apareixent pel cap constantment, moltes fruit de la nostra falta d'experiència en aquest tipus d'aventures, moltes fruit de la inseguretat lògica que ens apareix quan hem d'emprendre un camí desconegut.

Ara me n'adono que ens equivocavem al plantejar-nos totes aquestes preguntes, en aquestes aventures desapareixen els dubtes, tot això s'ha de quedar a casa per disfrutar com cal. Potser aquest va ser el nostre únic error en el primer viatge: l'afany de fer quilòmetres i més quilòmetres va fer que passéssim per llocs espectaculars sense disfrutar-los com calia. Espero que a la pròxima aventura ho poguem fer.

I per qui li interessi com va anar l'aventura del Camí de Sant Jaume que llegeixi el següent post. Penseu que els records es distorsionen amb el pas del temps, tingueu paciència

Presentacions

Hola a tothom!

em presento: soc una mula sobre rodes, em dic Hvala [bala] i no sé quina edat tinc. De fet l'únic que puc explicar-vos sobre mi és que el meu company de viatges em va aconseguir després de fer un canvi amb el meu antic propietari a canvi d'una sèrie d'andròmines, em va treure la pols, em va fer una petita posta a punt, i em va prometre que em donaria molts bons moments i que m'acompanyaria a molts i molts llocs. Jo me'l vaig creure.

Us parlo del meu company, es diu Eduard i sembla bon jan, treballa de fisioterapeuta amb un negoci que va engegar fa un bon temps i on hi dedica moltes hores amb il·lusió i amb molta constància. Amb els seus colors verd, negre i blanc, la imatge de Fisio Bisaura l'acompanya sempre que pot en moltes de les seves petites aventures sobre meu, jo no entenc perquè ho fa, però se'l veu orgullós, per alguna cosa deu ser.

L'Eduard té familia, la seva dona la Montse a qui li devem molt tots dos per donar-nos l'oportunitat d'emprendre tranquilament els nostres viatges i que ens fa costat sempre, el petit Oleguer que ens acompanya a cada quilòmetre que fem i que demostra molt bones maneres sobre la bicicleta sense pedals tot i tenir únicament 2 anyets, sembla que tenim un bon relleu... i al petit que a dia d'avui encara no té nom, que seguirà omplint molts moments buits de silencis durant els pròxims viatges. Encara que a vegades me'n oblidi no em cansaré de donar-los a tots les gràcies: gràcies per deixar que el meu company vingui amb mi, que disfruti de les seves il·lusions, gràcies per acceptar que durant un temps les feines de la familia passen a ser cosa d'un, gràcies per esperar sempre que la tornada estigui plena de més il·lusions, somriures i ganes d'explicar històries... i de preparar-ne més

Ah! me n'oblidava! us deureu preguntar d'on vé el meu nom... doncs l'Eduard me'l va posar pensant en honor a la nostra mítica ossa del pirineu català, símbol de la llibertat i amb una traducció molt bonica: gràcies! M'agrada!!! HVALA!