El dia 24 de Setembre de 2010 començavem la nostra petita aventura amb les alforges més carregades del normal i amb la companyia del cosí de l'Eduard, en Jordi, que amablement va oferir-se a acompanyar-nos durant la primera etapa que ens havia de portar a Montserrat. Va ser una etapa llarga, perdent-nos en varis punts i allargant el recorregut més del normal i amb un petit problema just a la muntanya de Montserrat amb una carretera tallada per una esllavissada i que ens va obligar a jugar-nos el físic per poder arribar. Un primer dia ple de dubtes i amb 120km a les rodes! quin començament!
Després d'aquest dia complicat les següents etapes en solitari van sortir rodades (i mai millor dit), els quilòmetres anaven caient com mosques i tant les cames de l'Eduard com les meves rodes semblaven més fortes que mai: igualada, jorba, cervera, tàrrega, lleida... els pobles i ciutats anaven caient ràpidament i la nostra autoestima anava augmentant a mesura que ens allunyavem més i més del nostre estimat poble, estavem en un moment impressionant!
Però com que tot el que puja baixa també van arribar els moments lògics de "baixon", un fort vent en contra, un terreny monòton ple de molins de vent que ens van recordar més d'un cop els deliris de Don Quijote de la Mancha envoltat de gegants, una forta baixada de reserves d'energia dificilment recuperable, un problema mecànic... tot això va obligar a treure el millor que teniem dins per tal de seguir il·lusionats i motivats per seguir avançant, un dia més, un altre i un altre, encara que sembli una moral pel nostre dia a dia.
Un cop superat Monegros i la monòtona zona d'Aragó i unes carreteres molt transitades per arribar a Logroño vam trobar-nos amb una multitud de peregrins que seguien la ruta comercial del camí francès que porta de Roncesvalles a Santiago de Compostela. Allà vam trobar uns companys i companyes de viatge: En Sergio (de Bilbao), en Víctor (de Valladolid) i les seves respectives mules, una imatge d'acudit típic: l'espanyol, el basc i el català.
Amb aquesta bona companyia els quilòmetres van passar encara més ràpids fins que a falta d'unes 4 jornades per arribar al final ens van aparèixer els canvis climatològics. Una previsió de fortes pluges va fer abandonar al nostre company espanyol, però com no, el català i el basc van decidir seguir endavant.
Sota una forta pluja i un fort vent vam seguir fent quilòmetres en les zones amb més desnivell: Cruz de Ferro i el Cebreiro... aquest últim ens va guanyar la partida, després de resistir amb molt mèrit la forta pujada sota la forta tempesta de vent i pluja i aguantar estoicament el fred intens va arribar el moment de la baixada on el vent va estar a punt de fer-nos caure en vàries ocasions. En aquest moment vam haver de prendre una decisió difícil però completament encertada: parar, trucar un taxi i baixar al següent poble amb allotjament que estava a menys de 10km de baixada! això ens va fer treure 2 conclusions clares: 1- no cal jugar-nos el físic i 2- els taxistes s'aprofiten de tu en condicions adverses (30€ per menys de 10km!!!indignant!).
Després d'un pop a la gallega espectacular a Mélide (recomanadíssim) i uns quants quilòmetres més ara sí més tranquils vam arribar al final de la nostra aventura un dia abans de la previsió, temps just per celebrar-ho com es mereixia i preparar la tornada cap a casa, amb il·lusió!
Final del viatge, l'Eduard em va empaquetar i em va enviar de tornada cap a Torelló amb un formatge gallec de company de viatge. M'enduia molts quilòmetres, llocs molt bonics, bona gent i moltes ganes de tornar per seguir la nostra vida endavant, amb més força que mai, i amb ganes de pensar amb la pròxima aventura. HVALA!
Aquests últims dies veig a l'Eduard més capficat del normal, estones mortes davant de l'ordinador i al seu costat aquest llibre i un mapa de carreteres desplegat. Diu que està preparant la ruta manualment al wikiloc amb visió satèlit... quina matada! si total acabarem seguint una ruta completament diferent, que ens coneixem Eduard! l'important no és la ruta que fem, l'important és que hi disfrutem, que cada quilòmetre sigui una alegria i una gran recompensa, i que tot això ho portem a casa per transmetre aquesta il·lusió a la familia no? aquest és l'objectiu inicial, no te n'oblidis
