Entre la tristor i la nostàlgia

Què et passa amb mi Eduard? Aquesta era la pregunta que anava repetint un i altre cop des de feia molt de temps, era evident que la nostra relació havia canviat i m’havia convertit en un racó més del seu garatge, sense més utilitat que transportar quatre coses dins d’una caixa o treure a passejar el seu fill gran, l’Oleguer amb la cadireta. Com podiem haver arribat a aquest punt? Tot i que ell sempre ho justifica dient que té menys temps d'estar amb mi des del naixament del seu segon fill, en Marçal, però tinc ulls al manillar, i veig que sí que troba temps per calçar-se les bambes de córrer o bé agafar aquella bicicleta que té que de tant prima sembla anorèxica (i es pensa que és guapa ella... bah!) Sigui com sigui tinc claríssim que des del viatge a Marroc res ha tornat a ser el mateix... però ah! que no us vaig explicar com va acabar el viatge? Doncs us en faré cinc cèntims!

Nkob, un poble de postal ple de kasbah

Ja us vaig comentar que a Nkob veia a l’Eduard molt cansat, i jo estava una mica malmesa degut a la dificultat de la ruta, havia punxat moltes vegades, tenia la llanta del darrera que semblava un “8” i per molt que l’Eduard, en el seu dia de descans, em va intentar posar a punt amb totes les seves ganes, ens quedava per davant una etapa de més de 100km sense pobles entremig, i amb pistes amb mal estat. Tot això va fer que l’Eduard fós prudent i decidís acabar la ruta amb un grand-taxi. I ja em veus a mi al portaequipatges d’un Mercedes dels anys 80 carregat amb l’Eduard, el conductor, i 5 paios més dirigint-nos al final de la ruta, a Zagora. Allà l’Eduard va fer una visita al desert, a Erg Chigaga (prop de la frontera amb Algèria), de tornada em va parlar meravelles del Sàhara, deia que és impressionant la sensació que es té quan s’està envoltat de quilòmetres i quilòmetres de sorra i com d’espectacular és veure una posta de sol allà... Ostres! m’hagués agradat veure-ho, però crec que per les dunes no hagués avançat gaire.

Zàgora, a les portes del desert

L'Eduard a la Gran duna d'Erg Chigaga

Sortint de Zàgora ens esperaven prop de 8 hores de bus fins a Marrakech desafiant els perills de les carreteres marroquines. Un cop instalats ja a Marrakech vam tenir 3 dies per disfrutar de la tranquilitat de ser uns turistes més, sense haver de pensar en quants quilòmetres hauriem de recórrer el proper dia, això també són vacances!

Però aquí es va acabar tot... un cop dins la caixa i carregada a l’avió l’Eduard va semblar que s’oblidava totalment de mí, he estat uns mesos guardada dins la caixa i fa poc que n’he sortit, però com ja us he dit alguna cosa ha canviat. Sí, és veritat, tinc una edat i necessito unes bones reparacions... però sóc la Hvala coi!